HISTÒRIA
El bon pagès Medir visqué vora l’any 303 durant el domini romà de Dioclecià, qui va dirigir una persecució brutal sobre els cristians. Un d’ells, el Bisbe Sever, va decidir fugir cap a Barcelona en sentir-se en perill i, perseguit constantment pels romans, va emprendre un romiatge cap a Sant Cugat, on es trobà al pagès plantant faves.
Li explicà el motiu de la seva fugida i, decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demanà que si algú preguntés per ell, respongués amb la veritat. Que digués que, mentre ell sembrava les faves, el Bisbe havia passat per aquell lloc i de ben segur el trobarien pocs metres més avall. En aquell moment, les faves començaren a créixer i florir de manera miraculosa.
Els romans passaren i preguntaren a Medir pel Bisbe, i el pagès els respongué que acabava de passar mentre ell sembrava i que el trobarien pel camí, però els romans, en veure les faves florides no es cregueren al pobre pagès i, sentint-se enganyats, tornaren en busca de Medir un cop hagueren capturat al Bisbe, i els empresonaren i martiritzaren fins la mort.
1.500 anys després, Josep Vidal i Granés, forner de professió al Monestir de Sant Cugat, es casà amb una barcelonina i s’instal·là al carrer Gran de Gràcia després de la seva urbanització. La data del seu naixement és confusa, ja que amb les guerres carlines, la crema de convents i l’exoneració dels monjos es va perdre molta documentació, però sembla ser vora els primers mesos del 1803. Era un home malalt i molt devot de Sant Medir. Veient que no es curava va prometre al Sant que, si ell ho feia, passejaria cada 3 de març cap a l’ Ermita de Sant Cugat muntat a cavall amb un sac de gemecs anunciant a tothom el miracle.
Dos anys després, al 1830, un cop millorada la seva salut, emprèn una romeria pels carrers de Gràcia. El següent any fou acompanyat per familiars i amics, creant-ne la primera colla, la del Vidal. Així, any rere any, s’anaren afegint amics, veïns, coneguts... fins formar altres colles a Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi i Sants. El Diari de Barcelona, l’any 1853, informava als ciutadans de la gran Festa de Sant Medir que aplegava 300 persones d’arreu de Barcelona. El bon Vidal morí a Barcelona l’any 1856 a causa de la seva malaltia, però encara avui recordem la seva fita.
L’any 1951 va renéixer la Federació de Colles de Sant Medir per tal de mantenir la comunió entre tots els participants i avivar la festa que durant la Guerra Civil havia trontollat tant. Foren els socis més antics com Duaso, Palau, Milà, Artigas i Soriano els qui donaren vida a aquesta Federació. Fins llavors, es podia dir que cada colla baixava pel carrer gran quan volia o quan arribava i la desorganització de les llavors catorze colles era màxima. Era el moment de crear la Federació i agrupar tot el que significava baixar el carrer Gran enmig de la cridòria dels veïns en un mateix sentiment.
L’ERMITA DE SANT MEDIR
L’ermita de Sant Medir es troba a la Vall de Gausac, en un vessant de la Serra de Collserola que actua d’afluent principal de la Riera de Sant Cugat del Vallès. El primer document que hi fa referència data de l’any 986.
Es tracta d’una construcció romànica de caire tradicional. S’alça una planta rectangular de 8,8 x 7,3metres i la sagristia es troba en un annex a l’ala esquerra. Coronant l’entrada de l’ermita es troba un campanar d’espadanya amb dues campanes. El seu interior és format per una volta de canó i compta amb un cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol.
Actualment s’han trobat dades en les que es pot observar l’evolució de l’ermita:
 |
